La resistència als canvis pot ser més o menys callada però tard o d’hora acaba manifestant-se en formes ben diverses: rebuig, discriminació, enriquiment il·lícit, qüestionaments socials –incloent-hi els mecanismes democràtics i les quarantenes per als drets de ciutadans i ciutadanes–. La resistència aferrissada als canvis, quan aquests no són voluntaris (optats), sinó sobrevinguts acostuma a resoldre’s en crisis serioses. Quan parlem de ciutadans que alhora són elements de producció, les crisis sempre acaben essent socials alhora que econòmiques.
Les fluctuacions en el diàleg i els posicionaments d’algunes forces polítiques sobre la pertinença de reconèixer determinats drets de sufragi als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que no tenen la nacionalitat oportuna semblen formar part d’aquesta resistència als canvis i són un mal presagi per a la bona marxa democràtica del país.
Quan parlem de resilència respecte dels humans ens referim, aplicant un terme usat en enginyeria, a la capacitat d’un individu, d’una comunitat, o d’un sistema social de viure bé i desenvolupar-se positivament malgrat les condicions de vida adverses o difícils, així com al fet de sortir enfortit gràcies als canvis i transformacions operats per superar els obstacles.
Al nostre entendre, el debat i la normalització de la participació pública del nombre creixent de persones que han iniciat un projecte de migració a casa nostra és un dels reptes que, tot i els desencaixaments o tensions puntuals que aniran sorgint, ens ha de conduir a un millor model de participació democràtica i de consens social. Aquest debat s’ha de produir, però en uns termes diferents dels que darrerament semblen proposar el món polític i els mitjans de comunicació. El dret a participar en la societat és tan inapel·lable com el dret a la vida, per tant el debat no s’ha de produir sobre l’exercici d’aquest dret sinó sobre els mecanismes d’exercir-lo. La Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans va donar suport al Manifest “Ciutadans i ciutadanes com tu! Volem el dret al vot per les persones immigrades” que varen subscriure nombroses entitats el passat més d’octubre en vistes a les immediates eleccions nacionals i les pròximes eleccions locals. Un dels punts força del manifest és sobre el concepte de residència, tradicionalment entès com el fet d’habitar permanentment o per un temps considerable en un lloc determinat. Hi ha qui posarà en qüestió la pertinença d’arrencar aquest concepte d’aquell més general que semblava incloure’l, el de ciutadania, i allunyar així aquest concepte essencial del de dret a vot o de sufragi. Estem convençuts de l’encert d’aquesta opció en un doble sentit: a ningú no se li escapa, a hores d’ara, que la ciutadania no es defineix sols pel dret de sufragi ni per la nacionalitat. La ciutadania es defineix per la voluntat de participació, per l’opció en els mecanismes de participació i pel respecte a les normes de participació. El vot és, doncs, clarament una opció més, per cert cada cop menys exercida per la ciutadania, que complementa però no conclou el nostre funcionament social.
Encara que potser amb menys contingut que ciutadania, la residència tampoc és un fet buit o neutre, lliure d’obligacions. Residir vol dir emprendre un compromís essencial amb la comunitat (impostos, veïnatge, escolarització…) i és a partir d’aquest compromís que el vot ha de ser possible. El debat, doncs, pretenem que se centri ara en el quan i el com.
